Ja han passat dues
setmanes des de la meva arribada a terres salvadorenyes. Seria temerari afirmar
que estic completament adaptat i que estic capacitat per fer afirmacions
rotundes i judicis de valor sobre la vida en aquest petit país. Com deia Patxi
Álvarez citant a un company seu:
cuando un extranjero pasa una semana en un país, escribe
un artículo. Si llega a pasar un par de meses, escribe un libro. Pero si pasa
más de un año, ya no se atreve a escribir nada.
I seguia dient:
Y es que es verdad, el conocimiento profundo de la
realidad nos hace percibir que difícilmente podemos atraparla bajo clichés o
generalidades.
Subscric 100% aquestes
afirmacions i per tant amb la mesura del possible intentaré evitar caure amb
generalitats i fer judicis de valor.
Dit això...
avui em veig obligat a parlar de tres persones que he conegut durant aquestes
dues primeres setmanes:
El dimarts
passat vaig anar a Arcato, un petit poble rural que fa frontera amb Hondures.
Allà ens esperava la Niña Rosa. No
negaré les ganes que tenia de conèixer aquella senyora (tot i que li diuen Niña té uns 55 anys), ja que a la feina
tothom en parlava meravelles i per a molts és un símbol.
La Niña Rosa viu amb una clavícula i dues
costelles trencades. També té forts dolors al braç esquerra i per tant quasi bé
no el pot moure. Ens va explicar que el 2010 un lladre fugint de la policia es
va amagar a casa seva amb tanta mala sort que quan va entrar va xocar amb ella
i la va tirar a terra. La pregunta obligada era per què no havia anat al
hospital... sí que hi havia anat... però
la resposta del Doctor va ser había
tomado i per tant era problema seu (no se li va fer cap prova per corroborar
si realment estava borratxa o no. Evidentment no ho estava). Tot i la lluita i
la insistència perquè la curessin al cap de 3 anys encara està igual. (No estic
afirmant que tots els hospitals de El Salvador siguin igual i que tots els metges
siguin uns animals com aquest. Estic convençut que hi ha bons doctors i que
alguns hospitals treballen millor).
Tanmateix, l’estat
de salut de Doña Rosa m’atreviria a dir que és el menys important. No ho dic
jo, sinó que és el que ella pensa. El que realment és rellevant per ella és la
lluita per tal d’aconseguir justícia. Perquè totes les vulneracions dels drets
humans que van patir els salvadorenys durant la Guerra Civil no quedin impunes.
Perquè tothom sàpiga la veritat.
Els seus pares
els hi van matar durant el conflicte, també algun dels seus germans. En canvi a
ella no la van executar però va ser torturada, brutalment torturada. Ho explica
amb tristesa però amb valentia, és una lluitadora nata i no vol que les coses
es quedin com estan. La seva principal obsessió és poder transmetre tota les
seves vivències a les generacions futures perquè aquestes coneguin el què va
passar, perquè no s’oblidi... l’emociona veure joves compromesos, que volen
saber i que s’interessen per la realitat amagada per gran part de la classe política.
La trobada no
va durar més d’una hora, però tot el que transmetia aquella senyora és difícil
d’expressar en paraules. Una mostra més va ser quan al final ens volia convidar
a dinar... estic 100% segur que si ens hi haguéssim quedat, l’endemà ella i la
seva família no hauria pogut menjar. Era extremadament pobre des d’un punt de
vista de recursos, però extremadament rica a nivell humà.
Vàrem abandonar
la casa de la Niña Rosa direcció la
Fiscalia de Chalatenango... definitivament va ser un dia de contrastos. El
fiscal que ens havia de rebre semblava molt ocupat parlant amb la secretaria. Sense
posar en dubte que parlaven de temes estrictament de feina, només sé que ens va
fer esperar uns 40 minuts... sort que havíem demanat cita perquè sinó no m’ho
vull imaginar quin hagués estat el temps d’espera.
Havíem demanat
la reunió per saber com estava la investigació de dos casos d’execucions
sumàries, de tres casos de tortures i també per un parell de casos d’exhumació.
Les denúncies s’havien presentat al març i la resposta va ser que no s’havia
començat a fer res... La reacció de l’advocada del IDHUCA (institució on estic
treballant) va ser admirable. En bones paraules i sense posar-se nerviosa va
demanar-li més celeritat amb el procediment i li va fer entendre que era penós
que no s’hagués fet res. Dic que va ser admirable perquè sense cap mena de
dubte la meva reacció hagués estat mol diferent. No podia entendre com amb
tanta tranquil·litat i despreocupació afirmava que tot estava igual... m’agradaria
pensar que aquest fiscal és una excepció i que la resta treballen una mica més
i amb una mica més d’eficiència.
Va avançar la
setmana i el divendres vaig tenir l’ocasió de coincidir amb el Dr. Ortiz, el
Dr. del Cas de la Beatriz, cas desgraciadament famós a tot el món.
A tots els
assistents a l’acte ens va donar una lliçó de professionalitat i humanitat. No
sóc capaç de fer-ne un resum... crec que és molt millor citar un conjunt d’afirmacions
que va realitzar sobre l’avortament i la seva regulació a El Salvador:
Pocs metges es posicionen de la forma que ho fet jo.
Tenen por i tenen por de perdre el seu prestigi.
Els honorables membres del Tribunal Constitucional no van
entendre el cas. No van entendre el problema mèdic.
El nostre objectiu és que el nen neixi bé, però també el
restabliment de la salut materna. En el cas de la Beatriz només quedava una
opció, ja que el nen o naixeria mort o moriria al cap de poques hores (així
va ser, va morir al cap de 5 hores).
La llei
estableix que només podem actuar si hi ha un risc imminent de mort. Això és una
irresponsabilitat mèdica. Cal prevenir i no arribar al límit. Sinó, quina és la
funció del metge?
Quan els metges parlàvem d’interrupció de l’embaràs, no
parlàvem de matar el feto (ja que ja estava mort o moriria en breus) sinó per salvar la vida a la dona.
Que cadascú
tregui les seves pròpies conclusions...
Arnau
